B12_ E pur si muove | Escriptori Professorat

“I tanmateix, es mou”… Què es mou? Tot? Hi ha coses immutables? Ho esbrinarem.

El relat.

Eppur si muove (o E pur si muove) és una frase atribuïda, llegendàriament, a Galileu Galilei. Es tradueix com «I tanmateix, es mou». Explica la llegenda que aquestes paraules les diria, com si fos un murmuri, gairebé inaudible, Galileu en acabar la lectura de l’abjuració (renunciar solemnement al que una persona deia de creure) a la qual va ser forçat pels inquisidors generals de l’Església Catòlica el 22 de Juny de 1633. Es tractava d’obligar-lo a desmentir, condemnar i repudiar públicament el que havia estat i continuava sent la seva profunda convicció, és a dir, la veritat científica del sistema copernicà (Nicolau Copèrnic), segons el qual és la Terra la que gira al voltant del Sol i no el Sol al voltant de la Terra.

El primer registre per escrit que existeix d’aquesta frase, és una obra de Giuseppe Baretti, publicat 124 anys després del suposat esdeveniment, la frase s’ha popularitzat des de llavors. Avui en dia es creu que no hi ha cap fonament per considerar-la de Galileu. Ara bé, existeix un retrat del físic italià, atribuït al pintor espanyol Bartolomé Murillo que data de l’any 1645, en la qual Galileu es representat en un calabós i escrivint amb l’ungla en la paret la sentencia ‘E pur si mouve’. Aquest detall havia passat desapercebut per segles, però una restauració la va fer visible.

Galileu, des d’un punt de vista simbòlic, representa l’obstinació de l’evidència científica enfront de la censura de la fe. La nova astronomia que proposava Nicolau Copèrnic no era un mer exercici hipotètic en càlculs planetaris, sinó una descripció de com era realment el sistema solar. Alguns dels seus amics van tractar d’ocultar aquest sorprenent fet: el seu De Revolutionibus va aparèixer per primera vegada amb un prefaci anònim que efectivament afirmava que aquesta no era la intenció de Copèrnic. Copèrnic Aquest no pretenia donar a entendre res sobre la posició i els moviments reals dels cossos celestes. El llibre era una mera il·lustració de com el seu model alternatiu dels cels podia proporcionar una base útil per a efectuar càlculs astronòmics. defensar que “la Terra es mou i que gira al voltant del Sol” era, en aquella època, una idea perillosa, suposava entrar en conflicte amb la Bíblia (la Terra centre de l’Univers). Un conflicte que ja va portar a Giordano Bruno a la pira de foc l’any 1600 acusat d’heretge per la Inquisició, per defensar, també, el sistema de Copèrnic.

“Galileu proposa un nou mètode hipotètic-deductiu, centrat en l’experimentació. La condemna de Galileu per part del tribunal eclesiàstic se centra en la defensa que el científic fa de l’heliocentrisme, però en la base d’aquesta condemna hi trobem la impossibilitat d’admetre aquesta nova concepció de la realitat, que destrueix els fonaments sobre els quals es basava la visió de l’Univers per part de l’Església i el seu principi d’autoritat. La Terra ja no serà el centre de l’Univers, és un element més, un petit element més de l’Univers.

“L’Església, el poder, temia la defensa que el savi feia de la llibertat de consciència, ja que cent anys abans aproximadament aquesta posició havia afavorit el desenvolupament de la Reforma protestant. A partir del Concili de Trento, l’Església Catòlica llança la Contrareforma per precisar la seva doctrina i evitar dissensions internes que la poguessin debilitar. Els acusats d’heretgia eren jutjats pel tribunal de la Inquisició i, en el cas de ser trobats culpables, castigats. El film que ens ocupa recrea els processos de Giordano Bruno i Galileu. A diferència de Galileu, Bruno es va mantenir en les seves conviccions científiques i per això fou condemnat a morir a la foguera. Galileo, en canvi, per salvar la vida va haver d’abjurar públicament de les seves idees, què va seguir mantenint en privat o fora de la península italiana fins la seva mort.” (Ramon Breu – Cinescola)

Tampoc era una novetat que el cristianisme matés per defensar els seus principis. Hipàtia d’Alexandria (370-415) és tot un precedent. La imposició del cristianisme com a fe única de l’imperi Romà durant el mandat de Teodosi I va promoure la persecució dels opositors. S’explica que el bisbe i patriarca de la ciutat, Ciril d’Alexandria, va enviar un grup de creients a eliminar Hipàtia després de comprovar la destresa de la matemàtica en l’ensenyament. Els enviats del patriarca van sorprendre Hipàtia al portal de casa i la van despullar, esquarterar i cremar en una església. Opositora al dogmatisme religiós, científica… i dona: tenia tots els números per ser assassinada.

Les idees de Copèrnic o de Galileu no eren un bolet. Una de les idees més repetides quan expliquem el pas de l’Edat Medieval al Renaixement és que es produeix el canvi d’una societat teocèntrica a una altra antropocèntrica. L’Humanisme suposa tornar la mirada a l’ésser humà, posar-lo en el centre de la creació i valorar-lo en totes les seves dimensions.

En aquesta situació tornarem la mirada cap a l’humanisme, com a moviment intel·lectual, en el seu període històric, en el pas de l’Edat Mitjana al Renaixement. I també abordarem la mirada des de les dimensions més variades, sempre tenint el moviment, en tots els seus significats, com l’element central:

A l’octubre del 2019, i amb pocs dies de diferència, dos atletes, Brigid Kosgei i Eliud Kipchoge han batut el rècord del món femení i masculí de la marató. Batre rècords ha de ser l’objectiu de l’exercici dels humans? Sempre hem de buscar la superació dels jocs olímpics (més alt, més fort, més ràpids) o és millor dedicar-nos als petits exercicis, amb simples moviments per crear, per exemple, figures geomètriques?

Però sembla que el debat més important és un altre. El disseny de les sabatilles utilitzades per córrer les maratons ha obert el debat sobre l’ajuda que les darreres tecnologies aporten als esportistes d’elit. Si el debat l’eixamplem una mica més… ens hem de preocupar pels robots i el paper dels tecnosavis dins la societat? O simplement és que els cyborgs estan de moda, com ho veiem en tots els camps del disseny?

Pot ser que correm massa? O pot ser que ho fem en la direcció equivocada? La biotecnologia salva espècies o no parem, amb el canvi climàtic com a líder destacat, de posar les espècies en perill? Com hem arribat al món que tenim ara? Ara sabem que les espècies han patit canvis, i al llarg del temps han evolucionat. Com els homes… i les dones. Definir què és l’ésser humà no és fàcil. Des de l’eina en pedra més rudimentària fins a la posada en òrbita del satèl·lit més complex, la història de la humanitat ha deixat tot un rastre d’evolució material i social. Per cert, sabeu que el pas del paleolític al neolític, una de les grans revolucions humanes, no es produeix gràcies als coneixements de la cacera dels gran animals -majoritàriament masculina- sinó a l’aprenentatge atresorat per milers d’anys de recol·lecció -majoritàriament femenina-?

Però, què ens fa diferents a la resta d’animals? Potser la resposta la podem trobar en les anomenades dimensions humanes, configurades per elements biològics, psicològics, socials i culturals. Precisament la cultura és allò que ens ha fet humans. A vegades, els grans canvis socials, venen provocats pel domini d’una classe social per sobre de les altres. Noblesa, burgesia… són algunes de les classes que històricament han estat classes dominants. I quan ho són miren d’imposar la seva cultura també com a dominant. Així, l’aristocràcia medieval, necessitava una poesia que fos cortesana com ella, fidel als seus gustos i prejudicis, que expressés el seu ideal cavalleresc en un llenguatge elegantment artificiós. Per la seva part, el Romanticisme, va ser el moviment cultural que acompanyà l’època dominada per les revolucions burgeses. L’esperit romàntic va impregnar totes les esferes de la vida des de la filosofia fins a la política. Els polítics i els economistes reclamaven més espai per a la iniciativa individual; els poetes i els artistes, la llibertat total per crear. Era el triomf del liberalisme burgés. I retrocedirem una mica més per estudiar les formes socials al món romà, com a base de les actuals. No parem de moure’ns!

Evolució vol dir canvis. Hipàtia va escriure sobre geometria, i nosaltres ho aprofitarem per a entendre el funcionament de les màquines simples, com a base de l’evolució de màquines posteriors, i els sistemes pneumàtics i hidràulics, com a base d’alguns automatismes. Parlant de màquines i automatismes, ens ve al cap un aparell molt important: el respiratori.

Respirar és viure. Nosaltres necessitem oxigen i ens cal desprendre diòxid de carboni. Aquest procés el realitzem gràcies a la respiració. Algunes pràctiques, com el ioga o el tai-txi, pretenen millorar el ritme de la nostre respiració, passant de ser una funció mecànica a una conscient. Però moltes vegades, les màquines més precises deixen de funcionar. De la mateixa manera, una simple malaltia pot canviar-ho tot. En concret estudiarem la fibrosi quística. Però, com ens enfrontem a la malaltia? Elienígena (Elisa González) és una artista que pateix fibrosi quística i està a vessar de mocs i talent. Ha dedicat a la malaltia el seu projecte ‘Crepitantes’, en el qual retrata escenes de la vida quotidiana, per a ella plagada de mocs i inhaladors, amb un colorit i un bon humor més que recomanables per a la salut.

Necessitem models que ens expliquin els canvis, per comprendre millor el món que ens envolta; des de l’origen de l’univers, amb el model del Big Bang que implica un univers en expansió i que ens fa pensar en Einstein i la seva famosa fórmula E=mc2, fins al model o equació de Black-Scholes, que permet determinar el preu d’alguns actius financers. Altres models ens han de permetre valorar quines decisions hem de prendre. Ho estudiarem en el món de l’empresa: analitzarem models, matrius, criteris… que ens proposen actuacions concretes per trobar una solució a un problema a partir de diferents alternatives.

El matemàtic i astrònom francès Nicole Oresme, tres-cents anys abans de Galileu, deia que tot el que varia ho podem imaginar com una quantitat contínua representada mitjançant un segment rectilini (amb uns eixos que avui anomanem abscisses i ordenades). Podem afirmar que on les funcions apareixen per primera vegada dibuixades va ser en la seva obra Tractatus de latitudinibus formarum. Per cert, Oresme va ser dels pocs de la seva època que, a part del llatí, també va escriure i traduir diverses obres al francès. El fet d’escriure en una llengua o una altra no és una nimietat. Imagineu-vos l’arribada d’extraterrestres. Ara sí, de vertaders alienígenes. Com ens podrem comunicar? Creieu que n’hi hauria prou fent servir un aparell de traducció? O una llengua és alguna cosa més? Què passa quan les llengües entren en contacte?

De nit, si aixequem la vista i mirem el cel com astrònoms amateurs sense aparells òptics, reconeixem les estrelles com a petits punts brillants. Tanmateix, aquesta mica de llum que ens arriba ens proporciona molta informació. És més, la llum que emet qualsevol cos també ens proporciona molta informació.

I ens quedem encantats mirant el cel com si es tractés d’un decorat fix i immutable com creien en el món clàssic. Però el simple pas d’un estel fugaç ens fa despertar i pensem “I tanmateix, es mou“.